La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 07 de març de 2007

Encreuament de línies

Secció "Els punts suspensius" emesa el 07/03/2007, en "La Subitàcora Precolombina"


No recorda Martí el dia que per primer cop va sentir la veu de Carme al seu telèfon. Porta la meitat de la seva vida escoltant les converses que Carme manté amb altres persones. Coneix les seves aficions, el seu horari i els seus amics, porta el seguiment de la seva vida com si es tractés de la seva pròpia. Cada tarda se senta al costat del telèfon i espera a que Carme truqui a la seva veïna, o a la seva amiga de l’estranger, a que rebi la trucada del banc o la del seu germà des de la feina.

Tot va començar un dia qualsevol d’un mes qualsevol en la gris vida de Martí. Estava estirat al llit, observant el rellotge de paret, quan de sobte va sonar el telèfon de casa. No recordava que truqués ningú des que els seus pares van morir. De fet havia pensat en nombroses ocasions donar de baixa el contracte de la línia telefònica, per les poques trucades que rebia. Quan Martí va despenjar, va sentir a dues dones parlant entre sí. De seguida es va adonar que la trucada no era per a ell, que es tractava d’un encreuament de línies. Podria haver dit alguna cosa, podria haver penjat... però Martí va pensar que en realitat en aquell mateix moment no tenia res millor a fer que escoltar aquella conversa, i encuriosit va seguir el diàleg fins que van penjar.

Martí va pensar que allò que havia fet no era correcte, però entrar a la vida d’aquelles persones li havia fet sentir bé. Per un moment, havia fugit de la terrible monotoneïtat de la seva vida. Se sentia emocionat, viu, com un nen petit després d’haver fet una entremaliadura. En aquell moment ho hauria donat tot per a que tornés a sonar el telèfon, i tornessin a aparèixer aquelles veus. S’havia quedat amb la intriga i la curiositat de saber qui eren, i com continuarien les situacions de les que havien parlat.

Dos dies després, Martí no havia oblidat la seva experiència telefònica, encara que no tenia cap esperança de que tornés a succeir. Aquella nit va sonar el telèfon un altre cop, quelcom poc usual a casa seva. Es va ilusionar pensant que podria ser un altre cop l’encreuament de línies, però quan va despenjar no va sentir a ningú, devia ser una equivocació. En canvi, dues setmanes després va tornar a succeir: Martí va sentir per l’auricular el diàleg de dues persones. Va poder reconèixer a una de les dones de la primera vegada, una tal Carme, i l’altre interlocutor era un home aquest cop, el seu germà.

A partir d’aquella nit, el fenòmen va començar a repetir-se dia a dia: cada cop que aquella dona anomenada Carme feia o rebia una trucada, el telèfon de Martí sonaba. Escoltant totes les seves converses telefòniques en silenci, Martí va anar descobrint la vida de Carme, els seus amics, la seva família... seguia amb detall les seves activitats, la seva feina, la seva vida sentimental... va anar coneixent-la, comprenent-la, i fins i tot identificant-se. A la feina Martí no feia més que imaginar què estaria fent Carme en aquell moment, si li estaria anant bé aquell examen, què estaria cuinant, o si s’hauria reconciliat amb la parella... I no pensava en res més que en tornar a casa a esperar que el telèfon sonés… i pugués rebre notícies seves.

Així han passat els últims 20 anys per a Martí. Avui ha sortit tard de la feina, però ràpidament s’ha calentat una enorme ració d’arrós i se la menja ara al sofà de la sala d’estar, a la vora del telèfon, esperant una trucada. Durant tots aquests anys, Carme s’ha casat, ha tingut dues filles, i treballa en una perruqueria de la ciutat. Martí no ha canviat de feina, i viu sòl al mateix apartament que quan era jove. La seva vida ha transcorregut a la vora del telèfon, ha quedat anulada, eclipsada per les històries que sonaven per l’auricular, les úniques interessants per a ell. Va plorar quan va morir la mare de Carme, es va alegrar el dia del seu casament, i coneix el nom, la veu i la vida de tots els que sovint parlen amb ella.

Martí, mig adormit, recorda ara aquell dia que sense voler va parlar en mig d’una conversa. El dia que Carme havia aprovat per fi el carnet de conduir, Martí no va poder contenir l’emoció i va deixar escapar un sincer “felicitats!” que va congelar la conversa, tallant com un ganivet de gel. Recorda com, espantades, les dues dones havien reaccionat callant. Martí no havia pogut suportar la situació… i havia acabat penjant.

Ara en mig del silenci, sona el telèfon. En aquest moment els ulls de Martí s’il-luminen i el cor li dóna un salt. Encara que rutinari, aquell moment no deixa de ser emocionant per a ell; s’apropa al receptor, despenja l’auricular, i espera a sentir la tranquil-litzadora veu de Carme, i descobrir amb qui està a punt de parlar aquest cop. Cada nova trucada el consola, el relaxa... li fa sentir que Carme està allà. Per altre costat, li emociona, l’omple de vida, és el que aporta al dia a dia tota la seva intensitat. Però no sap que aquesta està a punt de ser… la darrera trucada de Carme que sentirà. Aquesta serà l’ansiada vegada que Carme, per fi, dirà per telèfon la seva adreça. Com imaginar-se que, després d’anys d’espera, avui aniria a averiguar on viu exactament… ella.

Així que, en el moment precís que Carme dicta a un pintor l’adreça de casa… la vida de Martí es paralitza. Escriu ràpid la direcció en el paper que té preparat des de fa anys a l’escriptori, encara que està segur de que en realitat mai se li oblidaria. Una barreja d’emoció, espant i neguit recorre ara la pell de Martí. Trigarà molts minuts en reaccionar.

Al matí següent, sense ni tant sols recordar-se de donar una excusa a la feina, Martí surt de casa i camina cap a l’edifici on viu Carme. Li sembla increïble, porta anys somniant amb aquell instant. En el fons està inquiet, nerviós, perquè per fi la coneixerà i se li resoldran tants dubtes. Porta mitja vida imaginant-se a aquella dona, i al mateix temps coneixent fins el més íntim detall; i avui per fi se la trobarà cara a cara. No sap què li dirà ni com es presentarà, ni tant sols sap exactament per què vol coneixer-la, però ho necessita…

Quan arriba a la plaça. Martí s’adona que no està tan lluny de la seva pròpia casa com ell hauria pensat. Li emociona pensar que s’ha pogut creuar amb Carme pel carrer qualsevol dia sense saber-ho. Com seria? És una cosa que li inquieta de tal manera que gairebé no ho suporta. Troba la porta del portal entreoberta, i comença a pujar les escales, fins el cinqué. Cada pis que Martí puja, se sent més aprop del cel. I és que es troba a metres del telèfon que porta alimentant la seva vida des de fa 20 anys gràcies a un casual encreueament de línies. Cada nou esglaó, Martí és una mica més feliç. Per fi, es troba davant la porta del 5é A.

En aquest moment els nervis el superen i s’amaga darrera la columna del replà. Però s’omple de valor, respira fons, i arriba un altre cop fins la porta. 20 anys d’imatges, de moments, de sensacions passen per la ment de Martí quan pitja el timbre de l’apartament. Se senten passes fins la porta. Sent com si no pugués sobreviure a aquella emoció. S’obre la porta, i un nen de ni tant sols metro vint apareix darrera. La confusió es fa amb Martí. No deuria haver un nen en aquella casa, no correspon a la vida de Carme. Estranyat, Martí li pregunta al nen si pot sortir la seva mare, i entre tant el pare, que sent la conversa des de dins, surt per a veure què passa. Martí li pregunta per Carme, i l’home li contesta molt educat que s’està equivocant, amb una veu que Martí no reconeix.

Martí comprova el carrer, el número i el pis, i no s’està equivocant. És ara un home confús, i frustrat. No enten què està succeint, mentre observa el balcó del 5é A ara des d’un banc de la plaça. És estiu però Martí sent el fred a la seva carn. Se sent més sòl que mai. En aquell moment, un pensament se li passa pel cap, mentre la por li recorre la pell i l’espant l’aixeca del banc amb brusquetat. Aterrat per la seva pròpia idea, es queda mirant la cabina del ben mig de la plaça, inmòbil, sense valor per a donar una passa a un costat ni a l’altre.

Passen uns segons durant els que Martí, pàlid, sembla totalment inconscient i alié al món. De sobte comença a caminar cap a la cabina, decidit a fer una comprovació. Introdueix una moneda al forat, i marca tremolant un número de telèfon.

Un home que en aquell moment s’apropava per a fer una trucada… s’atura en veure a Martí a l’interior, vagament entre els cartells de publicitat pegats en el cristall. Després de quinze minuts d’espera, l’home decideix apropar-se a la porta de la cabina per a donar pressa a qui portava més d’un quart d’hora ocupant el telèfon. En rodejar la cabina i apropar-se al portaló d’entrada, l’home cau al terra esfereït, després de veure el cos sense vida de Martí, ahorcat amb el mateix cable del telèfon. A l’auricular, una gravació informa que el número marcat no existeix, i a la pantalla de la cabina… s’entreveu el número de telèfon marcat, el número de telèfon de casa de Martí…