La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 29 de novembre de 2006

Destí del viatge: la lluna plena

Secció "La instantània" emesa el 29/11/2006, en "La Subitàcora semimaratoniana"



Bé, evidentment no era Paulina Rubio, Paulina Rubio no canta tan bé... Moltes gràcies Eva Soto per la teva impressionant veu. Gràcies també, però menys, pels esperpèntics cors que se sentien de fons, autor dels quals… mantindré en anonimat pel seu propi bé… i dignitat. A la guitarra sonava, com sempre, el niño de l’Eixample, i… no sé si us haureu fixat… però hem fitxat un bateria, que tocarà amb nosaltres cada setmana a partir d’ara, i es diu… Marramiau. Sí, heu sentit bé… Marramiau.

Bé... Ara, una d'aquelles seccions que anomeno "La instantània”, on m'agrada explicar... amb una mica de nyonyeria si m’ho permeteu… una situació viscuda recentment.

A continuació, relacionada amb el títol d’avui i ambientada amb música de La Caja de pandora…

La instantània!

Aquella tarda de tardor començava a semblar-me ja massa semblant a la resta de tardas d'aquella tardor. Eren les sis de la tarda d'un dimarts mediocre i qualsevol, i sentat davant un fred ordinador d'un gris laboratori, imaginava la fosca nit a través de les finestres inexistents. Només paret, paret blanca. A l'altre costat el negre i la nit. Al meu costat, el gris i el tedi. Vaig plegar, vaig haver de fer-ho. Polèmicament aviat per a les normes de l'empresa, vaig decidir que ja en tenia prou de treballar per aquell dia, o millor dit, de no treballar. I vaig escapar. Havia tot un món allà fora, i jo me l'estava perdent.

35 minuts, 40 kms i 9 cançons després, Valls es va transformar en Cambrils... i vaig arribar a casa. Vaig convertir els mitjons negres en blancs, els pantalons llargs en curts, la samarreta corrrporativa... en la de suar. I encara que em vaig arribar a posar primer les sabatilles de bicicleta, les vaig canviar de seguida per les de córrer. Aquell dia necessitava cansar-me, deixar-me la pell, purificar-me i oblidar-me de tot... No necessitava bici o fer footing... necessitava córrer. I mar. del que sóc tan dependent... I llavors, en aquell moment, vaig baixar a la platja.

De sobte estava jo, jo sol, amb l'aigua, la sorra, el fred i la nit. I la lluna, una gegantesca lluna plena que va decidir la meva direcció. Perquè atraït per la seva bellesa i la seva màgia, vaig començar a córrer, gairebé per instint, cap al nord, cap a la seva llum... En aquell moment jo només corria, era una ànima feliç i lliure que només... corria. Sense motius ni preocupacions... allà, per la vora de la mar, ella jugant a mullar-me els peus amb suaus onades, i jo jugant a esquivar-la amb salts i zigazagues... Només m'importava allò, i res més.

Estava absolutament sol, el món era totalment meu en aquell moment. Amb la lluentor de la ciutat a l'esquerra i l'infinit fosc de la mar a la dreta... em preguntava per què per a una cosa tan meravellosa... no hi hauria cues, ni embussos... ni preu. I no vaig poder evitar enrecordar-me de tots els que en aquell moment estarien prop d'allà perdent la seva paciència i la seva cordura dins un cotxe en una caravana. Com jo mateix, qualsevol altre dia. Per un moment vaig imaginar que el remugor de les onades trencant-se al meu costat era com el soroll dels cotxes accelerant i decelerant en mig del caos d'un semàfor. Però en realitat no tenien res a veure, eren com guerra i pau, com vida i mort...

M'estava començant a cansar de valent. I a la vegada tenia fred, a la cara, i als peus (humits després de trepitjar l'aigua en un parell de distraccions). Però em sentia tan joiòs, tan pletòric i, sobre tot, tan ple de vida... que vaig córrer i córrer... cada cop més depressa, amb no més llum que la suficient, saltant les dunes, mig caient en les pujades i mig volant en les baixades... I després de sorra: terra, i asfalt... i vaig acabar de nou a casa, exhaust i amb la ment en blanc, lliberada. No havia arribat a la lluna però havia arribat al llit, fet un autèntic cromo, satisfet... Em vaig estirar plàcidament, a assaborir l'adrenalina i a gaudir el premi del descans...

...i el següent que recordo és una veu greu i seca que de sobte em va despertar: "David! T'has quedat adormit damunt el teclat!"... Vaig obrir els ulls i vaig aixecar el front, tot marcat amb la forma de les tecles... per veure la cara entre furiosa i bocabadada del meu cap, que movia la boca amb desconsol i em dedicava improperis al mateix temps que els seus ulls lluitaven per mantenir-se dins l'òrbita. Malgrat la violència del moment, a mi només em feia mal veure que tot havia sigut un dolç però irreal somni... Em feia creus, ho havia sentit tan a dins, havia sigut un moment tan meu... que em costava creure que en realitat no hagués existit. Estava més decebut per això que preocupat pel meu cap, qui no parava de cridar-me sobre responsabilitats i finiquitos.

De sobte vaig adonar-me d'una cosa, i per a total desconcert d'aquell senyor que tenia endavant... vaig començar a somriure. Dins les sabates, humides, els meus peus, freds, notaren el tou i relliscós tacte [agradable]... de la sorra.