La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 20 de setembre de 2006

Dolce vita?!

Secció "L'anècdota" emesa el 20/09/2006, en "Subitàcora reloaded"



Recordeu que just el dia de la darrera subitàcora, allà al juliol, comentava que aquella mateixa nit passaria la nit a la “mismissima Venezia”? Recordeu que vaig dir que anava uns dies a Itàlia a donar-li sort en el Mundial? Doncs mireu si li vaig donar sort! Campions! És que vaig pensar: si vull veure d’aprop algun cop a la vida com un país guanya un Mundial... hauré de marxar d’aquí. Perquè la sel-lecció espanyola, a aquest pas… ni en 200 anys.

I bé, allà vaig anar, un dies a rondar per la Toscana… ben acompanyat… a batre el rècord de quantitat de turisme per unitat de temps. En 5 dies, Venezia, Ravenna, Rimini, Bologna, Florència, Pisa, Siena… i Roma. I Girona, de regal. 5 dies voltant i extraent conclusions suficients per estimar encara més la meva terra. Perquè… es viatja a l’estranger precissament per a això, no? Jo al menys torno amb el partiotisme reforçat cada cop que sorto fora. Digue’m tancat de ment, però això de que les platges siguin de pagament, per exemple... no m’entra, no m’entra.

Així que avui tenia pensat fer una mica de campanya a favor de la veritat i en contra del tòpic. Amb un document valent, arriscat, revelador… amb tot allò que ningú explica sobre aquell indret i només descobreixes quen hi vas. Comença: “Les 10 mentides cochines sobre Itàlia”, o “Les 10 coses que ningún s’ha atrevit a dir mai sobre Itàlia… més que res perquè són chorrades”.

- Primer: Itàlia, en contra del que tothom pensa… és un país, no una bota.

- Segon: No és veritat que els italians parlin amb les mans, tot i movent-les amunt i avall contínuament… sinò que parlen amb els colzes. No callen, els paios!

- 3: No condueixen tan malament com diuen. La carretera està sempre feta un caos, sí. Incompleixen bastant les normes, sí. Inclús les pròpies normes són de vegades caòtiques… però entre ells es respecten, s’entenen i es compensen… donant lloc a una espècie d’equilibri del caos… segons el meu parer, clar.

- 4: No, no et pots fer entendre amb un italià només acabant els verbes en "are" i els noms en "otti"… no. No és tan fàcil. A més, el primer fa gràcia, pero el quart dia ja cansa la broma de parlar tota l’estona com un idiota.

- 5: Venècia no té tanta aigua ni tants canals. Qualsevol dia d’aquests Salou ha estat molt més inundat.

- 6: Itàlia no ens porta desventatja. És a dir, així com quan viatges a França, Regne Unit, Alemanya... penses “ostres, aquí estan uns quants anys avençats en relació a nosaltres...”, jo tenia la sensació que Itàlia al contrari. Però què va, inclús Itàlia està uns mesos per endavant, en quant a tecnologia, recursos, infrastructura...

- 7: Ni la torre de Pisa està tan mal feta (és pràcticament vertical!) ni el David de Miquel Àngel està tan ben fet. Si les seves proporcions anatòmiques són tan perfectes com diuen... com pot ser que tingui una mà més gran que el cap? Jo no ho vaig entendre.

- 8: A Itàlia no es menja la millor pasta ni la millor pizza. Com són els típics més tòpics, és molt difícil fugir de les pobres fòrmules orientades als turistes

- 9: La magnífica Piazza Espanya… és una mer… un frau! Que penses: quins cretinassos, per què li van posar aquest nom a la pijor plaça de Roma!

- I finalment… 10: No tots els camins porten a Roma… no. Us ho diu un que es va barallar 5 dies seguits amb les carreteres italianes… i que va practicar el canvi de sentit en més d’una ocasió, i de deu, i de vint.

Però em va encantar, Itàlia. De debò, un país molt maco, en general. I, tal i com diria aquella Miss… ple de gent meravellosa. Perquè això sí: s’assemblen molt a nosaltres. Llatins, mediterranis, guapos... bons degustadors del menjar i del relax…i clar, no tots els tòpics anaven a ser falsos... també uns autèntics latin lovers…i amb una barra considerable. Jo ja sé per què m’ho dic...