La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 28 de juny de 2006

Quadern de bitàcores de la línia 2 (part I)

Secció "L'anècdota" emesa el 28/06/2006, en "La Subitàcora de la meva edat"



Des del primer cop que vaig viatjar a Barcelona en tren, ara fa uns anys, amb la “boina” enroscada al cap a mode de Paco Martínez Soria… els meus viatges per la línia de la costa s’han fet cada cop més i més freqüents. Diria que ja m’he assegut a tots els seients de tots els vagons de tots els trens que fan aquest recorregut. I en tots els horaris diferents. No sé què té aquesta ciutat que em fa visitar-la tant i tant! No, espera, sí que ho sé...

Però bé, el fet és que el tren, en general tot el transport públic, però en especial els trens regionals i de rodalies…, són una font d’anècdotes inesgotable, el millor indret per l’intercanvi social, ètnic i cultural (ni fòrum ni ostres). I un dia, comentant això amb un amic que em va a la sagazaga en això de financiar la RENFE amb els nostres viatges… vam acabar picats per tenir la millor anècdota de totes. A partir d’aquell moment tots dos, quan viatgem en tren, parem l’orella en les converses dels altres (aquelles que s’entenen, clar, perquè la meitat són en altres idiomes), busquem històries, fins i tot fem viatges que no hauríem de fer… per tal de superar les anècdotes de l’altre…

Un cop el meu colega em va explicar que cada cop veia a més gent dormint al tren, i cada cop més horitzontals… fins que un dia jo em vaig trobar… un oriental que tranquil-lament viatjava amb el seu propi matalàs; de debó. 1 a 0, la meva anècdota superava la del meu amic.

Un altre dia, entre crits i plors, una parella trencava per aparent motiu de banyes... allà, al mig del meu mateix vagó. Però quan s’ho vaig explicar al Mikel (el meu amic...), ell havia pressenciat en ple viatge com una nena de tretze anys li explicava a les seves amigues... la seva primera experiència... diguem, no innocent. Amb tretze anys! I explicant-ho davant de tothom! Insuperable. Punt pel Mikel.

I quan jo li vaig explicar que un senyor gran vestit amb “traje” i un pin del Barça... s’havia pujat a Vilanova, s’havia assegut al meu costat, se m’havia presentat com “hola, sóc l’home més feliç del món” i m’havia estat explicant les seves aventures amb jovenetes fins a Passeig de Gràcia... Mikel em va explicar que... uns okupes havien entrat al seu vagó a tocar la típica flauta, havien passat el mitjó per a recaptar monedes com sempre, i un paio de mitjana edat amb més frustracions que cabell havia començat a parlar amb ells en plan colega... i no els va deixar de donar la brasa en mitja hora (la volta a la truita, vaja). Que si havien de canviar el món, que si havien de lluitar contra aquella merda de societat … fins i tot el propi calb s’havia tret una ampolla de vi i se l’havia començat a beure allà, en companyia dels okupes… que ja estaven flipant, que ja no sabien ni on ficar-se la flauta… 2 a 1, Mikel remontava.

Recordo també que un dia el Mikel em va explicar que un pobre vellet molt educat i amb molt bona pressència... li demanava al vagó d’un regional un petit ajut per a continuar el viatge fins Almeria, on havia d’anar urgentment per assumpte familiar greu. El propi Mikel el va veure tan necessitat (i sincer al mateix temps) que el va donar una monedeta... i de les pessants. Mesos després, repeteixo: mesos després… em vaig trobar en un regional un vellet molt educat i amb molt bona pressència que demanava un petit ajut per viatjar a Almeria per assumpte familiar greu… jo jo jo… Quina timada! Aquest cop el punt va ser per mi. Jo 2 – Mikel 2…

Aquestes són algunes històries d’entre la interminable llista que Mikel i jo tenim gràcies a la invenció del ferrocarril… Algunes… de les que es poden explicar a la ràdio, clar… perquè n’hi ha d’altres que no sabria ni per on començar ni en quin moment parar…

Deixo el marcador 2 a 2, però actualment va 8 a 7 en realitat, no us dic qui guanya. En posteriors seccions de "L’anècdota"… us aniré explicant la resta de moments insòlits de la lína 2… observats per Mikel i per mi.

I per acabar avui, al respecte d’aquesta campanya publicitària de “gaudeix del viatge abans d’arribar”, “anem al futur, puges?”… jo els diria una cosa: no hi ha una manera de viatjar al futur però sense aquell pudor a peus?