La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 21 de juny de 2006

Subitàcora café: D'un concurs japonés... a saquejar un supermercat vestit de samurài

Secció "Les interferències" emesa el 21/06/2006, en "La Subitàcora del 50% de participació"



Subitàcora café:

Últimament està tenint molt èxit un programa de televisió sobre converses a una màquina de café. La seva inspiració, totes i cadascuna de les empreses d’aquest país. Aquí és d’on surt l’essència d’un poble, aquí és on es genera la cultura d’una societat, aquí és on dia a dia es va escrivint l’estatut de l’endemà. Són com les converses de bar, però sòbries (o... menys èbries).

Per això, he decidit transportar fins La Subitàcora alguns exemples reals... del que és una conversa d’esmorzar… a la meva feina. Sense retalls. Sense censures. Sense floritures. Tal qual es generen en aquell precís moment i en aquell preciós indret. I per suposat, respectant l’anonimat dels seus participants… més que res per la seva estabilitat laboral i tal…

Aquell dia vaig arribar a la màquina just quan un d’ells deia no sé què d’una espasa xinesa… i llavors vaig encendre el micròfon:

David: Tú, Samurai, tanto hablar… ¡aún estoy esperando a que vengas un día vestido de guerrero chino!

Bacon: Ostres, he d’anar al banc!

David: ¿Qué parte de mi frase te ha hecho recordar que tienes que ir al banco, tío?

Pep: Potser vol atracar-lo vestit de Samurài

Bacon: No, simplement m’ha vingut un flash

David: Además ya no hace falta mucha sutileza para robar bancos… Ahora la moda es llevárselos en grúas.

Pep: Ja... per a sutilesa… heu vist el video d’Internet d’uns japonesos que pelen una patata en dos moviments?

Bacon: No

Pep: No? Quina poca cultura teniu…

David: Somos despreciables

Bacon: Jo he vist el de doblegar camisetes

David: Sí, se ve que hay un concurso en Japón donde la gente va y demuestra cómo sabe hacer genialmente algo cotidiano. Como ese que pone tiritas… ¿no?

Pep: Sí, t’expliquen com optimizar eficientment la posició de la tirita per a que no marxi fàcilment. Depenent del dit i del tipus de ferida... l’has de ficar convexa o còncavament, per tal de compensar les forces de moviment amb les de fregament... És molt simple i senzill...

David: ¡¿Qué?! Me he perdido cuando has dicho “tirita”, tío…

Bacon: Però així la tirita no marxarà mai!

Pep: Què dius! I la patata... s’havia de bullir... i després s’havia de ficar en un pot de gel

David: “Un pot de gel? Però... gel de hielo o gel de gel de baño?”

Pep: Gel d’aigua, burro

Bacon: Però... un pot de gel? El pot ha d’estar ple de gel o fet de gel?

Pep: Ostres, un pot normal i current! Ple de gel d’aigua normal i current! Voleu entendre-ho ja?! Poses la patata hervint dins i després la pell surt gairebé sola. Encara que ho van provar amb cent patates i només els va sortir amb una

David: ¡¿Qué?! O sea, que necesitas un laboratorio entero, y consigues pelar una patata… con cien patatas y doscientos movimientos, ¿no?

Bacon: I això serveix per a un fuet?

Xavi: ¿Le quitas la piel al fuet ?

David: Yo la saco y luego me la como. Por cierto, ¿qué diferencia hay entre “fuet” y “espetec”?

Bacon: L’espetec és quan hi ha una bomba, no? Fot un espetec...

Xavi: El fuet es más delgado…

Pep: No, allò és llonganissa

Bacon: Doncs el fuet és el mateix que l’espetec.

Xavi: Espetec es la marca… y ya está

David: Ostras, en Reus hay un buffet de carne de ésos baratos… que es una pasada. Nadie puede pasar hambre con inventos así. No, en serio, para alguien que tenga verdaderos problemas para poder comer… puede ir allá y ponerse las botas una vez al día por menos de 5 euros, ¿no?

Xavi: Los domingos está lleno de gentuza

David: Je je… No, me refiero a gente con más problemas para comer.

Bacon: Jo he vist brutalitats impressionants de menjar per persona

Xavi: Pero los postres por ejemplo los restringen a uno por persona

Pep: Ja, però com aconsegueixen que ho compleixin, això?

David: Te lo piden por favor.

Xavi: Ya, y a veces va el padre y coge para toda la familia, luego va la madre y lo mismo, el hijo y lo mismo…

Pep: Per això pots anar a menjar “costillas a tope” a La Pineda i ja està.

Xavi: En sitios como éste hay grupos en los que sólo pide buffet uno… y al final acaba aprovechándolo toda la mesa. Feo.

David: En una calçotada de restaurante…¿los calçots también son infinitos o no?

Pep: No, surten a dotze o tretze.

Bacon: Què dius, jo em menjo més.

Pep: Ja, però fan la mitjana i amb això més o menys acostuma a arribar.

Bacon: Però tothom en menja més de dotze.

Pep: Tu els comptes quan vas a una calçotada?

Bacon: Home, no, però més de trenta em foto segur…

David: En Reus había también un buffet de tapas.

Xavi: Lo cerraron…

David: Pues me quedo con el de carne de la plaza de la Fira

Xavi: Ya, pero el auténtico es el que está en Guissona, mítico para cuando vuelves de esquiar sin haber comido… Allá sí que infringes eso de “cuando viajes evita las comidas copiosas”…

David: ¿Sabéis ese buffet japonés del centro comercial de Tarragona donde los platos dan vueltas?

Pep: Xinés o japonés?

David: No sé. Hay shushi…

Pep: Doncs japonés.

David: Vale, pues allá nos llamaron la atención por coger platos y comernos todo menos el arroz. Así que para disimular… nos pusimos a dejar los platos con sólo arroz… otra vez en la cinta.

Pep: Ja ja… Com els que van de pinxos al Lizarran i amaguen els “palillos” per a que no se’ls cobrin…

David: ¿Qué dices? Mira que la gente del norte es muy noble…

Pep: Però ja ho tenen en compte als bars, això. És com als supermercats, ja donen per fet que es roben coses… i ja t’ho cobren

David: Un clásico son las pilas.

Xavi: Puedes escondelas en una consola de videojuegos… y así te llevas las pilas y la consola…

Bacon : estaria bé portar-s’ho tot. Tot!

Xavi: Hombre, aquí no se hace, pero en otros países la gente utiliza el blue tooth de los móviles para hacer quedadas o agrupaciones espontáneas

David: Sí, eso que envías un mensaje a la gente que esté cerca de ti para hacer algo todos juntos, ¿no?

Xavi: Sí, eso. Pues se podría enviar un mensaje que dijera “dentro de cinco minutos salimos todos del supermercado sin pagar”…

Pep: I ningú podria fer res per evitar-ho…

David: Hasta los seguratas se pondrían a llevarse cosas…

Bacon: Doncs hem de fer-ho!

David: No, si ya no hace falta, es lo que decía antes… Ahora está de moda robar las cosas con grúa. Directamente llegas en camión y te llevas el híper entero. Pero con el edificio y todo.

Bacon: Jo ho faria... vestit de Samurài!!!

Com sempre, la realitat supera la ficció. Ja heu vist, ni política ni ciència, ni literatura… sinò concursos de televisió, tipus de buffets… per a acabar parlant de com “saquejar” un supermercat. Un altre estil.

Ah, i per als caps de la meva empresa… Aquesta conversa no va durar més de cinc minuts … ho prometo.