La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 07 de juny de 2006

Un viatje en el temps per la música

Secció "Punts suspensius" emesa el 07/06/2006, en "La Subitàcora de la fúria grana"



De la mateixa manera que els pensaments d’una persona en estat ebri, aquells records van aterrar-li a la ment sense cap avís ni connexió concreta. Amb la diferència que, si bé el borratxo intenta sempre demostrar-se a sí mateix que es troba bé, ella en canvi estava ben segura de la seva absoluta embriaguesa.

I és que de sobte havia quedat envoltada, atrapada, presa per les sensacions, ja viscudes, d’antics estius. Va sentir com si la pell se li fiqués morena al sol d’aquella platja on havia passat les tardes més felices que podia recordar, on havia conegut els millors dels seus amics, i on li havien donat els dos millors primers petons de la seva vida.

Llavors, fugaços i fugitius com els vagons d’un tren que no para en aquella andana, va veure passar davant d’ella capítols irrepetibles i inoblidables de la seva joventut.

Les bromes que gastaven als turistes indicant-los els camins a l’inrevés… Les nits de música i rialles a les discoteques mòbils del port… El cap de setmana que van passar sencer a la platja, i allò que va passar que juraren no explicar-li mai a ningú… La moto d’ell… Ell…

Episodis tan importants per a ella que, segons el seu subjectiu parer, deurien sortir als llibres d’història de totes les escoles. I d’alguna manera la seva pell s’havia bronzejat realment amb tots aquells records… O al menys s’havia emocionat de tal manera que tots els seus cabells s’enfilaven ara perpendiculars a la seva pell…

Ara, anys després, trobava a faltar tot allò, tant com una fera enjaulada troba a faltar la seva llibertat. Sabia que amb una sola trucada encara estava a temps de fer tornar part de tot allò, però el telèfon li donava molta por. Massa por. El tren ja quedava massa lluny.

I llavors el gust de gelat que tots aquells records li havien portat… es va convertir en l’amargor de pensar que realment tot allò no tornaria mai. Però amb els seus records se sentia feliç i important. Era una cosa que no li podria treure mai ningú; és més, era una cosa que ningú podria conèixer tan bé com ella. La melancolia no li resultava trista, el trist hauria sigut no recordar-ho…

En aquell moment el locutor de la ràdio va treure la cançó que li havia transportat a aquell món… De manera immediata, quasi automàtica, ella va baixar els ulls un altre cop cap al paper quadriculat i va continuar redactant l’informe. De sobte havia regresat vint anys cap al present, i l’estòmac havia deixat d’encongir-se dins la seva carn. Les cançons antigues que posaven a la ràdio... mai duraven suficient. Mai duraven el suficient com per a acabar fent-li acudir… a aquell telèfon.