La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 10 de maig de 2006

Reflexió sense nom (és molt difícil posar noms!)

Subsecció "La reflexió" emesa el 10/05/06 a "La subitàcora del títol"



“La Subitàcora”… Per què vaig batejar aquest espai “La Subitàcora”...? Trobar el nom em va semblar realment la feina més complicada. Quin nom posar, quin nom escollir...? Tots em semblaven... horribles, “La Subitàcora” inclós. Els noms estan tots agafats! Al menys els noms que sonen bé.

Perquè passa una cosa... Si una paraula te la donen feta, et sona correcte, però si te l’has d’inventar tu... no et convenç mai... Com quan intentes inventar un nom per a un gos, tots semblen d’entrada una bestiesa... mai millor dit. Et dóna vergonya, com la teva pròpia veu quan la sents gravada. Tothom insisteix: però si és la teva veu, sempre sona així... però tu t’escoltes i no et “tragues” a tu mateix...

I la realitat em dóna la raó, perquè... avui en dia, qui inventa paraules, qui inventa noms propis? Els noms i cognoms de persona estan ja tots pensats d’altres cultures. Els topònims (és a dir, els noms dels llocs) estan ja tots inventats per anteriors pobles. Si s’inaugura actualment un carrer o un barri nou... es bateja amb un altre topònim, o amb el nom d’una persona cèlebre, o simplement amb un nom comú.

Suposo que els noms propis de tota la vida (jo què sé, “Europa”, “Everest”...) no els va inventar algú de sobte, sino que són fruit d’evolucions, de casualitats, etc... perquè com ja he dit abans, sentar-se a inventar un nom, així fredament... és feina per a inspiració divina.

Qualsevol nom que se t’ocurreix et sona ridícul i forçat, però no hi ha cap raó per la qual sigui pitjor que els altres... que els que ja existeixen... L’única diferència és que aquests te’ls donen fets, i per això ja ni t’ho plantejes. Però... per exemple, a qui se li acudiria dir-li a un poble “Cenicero”, o “Porrera”, o “Matalascabras”... o sense anar anar tan lluny ni a noms tan increïbles: a qui se li acudiria dir-li a un poble... “Sigüenza”, per exemple. Si la repeteixes molts cops fins a treure-li el significat, la paraula “Sigüenza” sóna igual de tonta que qualsevol altra que et puguis inventar.

Potser a vosaltres us va passar una mica el mateix amb el nom “La Subitàcora”. Com el vau sentir a la ràdio, així ja posat, ja escollit, doncs mira, encara... però per mi, quan se’m va acudir, em donava una vergonya... Així que ara, quan en algun moment, sento a algú parlar de “La Subitàcora” amb total naturalitat... em sembla inverosimilisimíssim. De la mateixa manera que utilitzem amb total familiaritat noms com “Windows”, o “Telediari”… Segur que els inventors d’aquests noms tampoc creien massa en ells quan se’ls van acudir, i ara mira… tothom utilitzant-los amb la més gran de les normalitats.

Però això dels noms... té més importància del que sembla, eh! Per a que alguna cosa sigui coneguda i identificada fàcilment, necessita tenir un nom. I en moltes ocasions, l’elecció d’aquest nom pot ser decissiva en termes publicitaris per a un producte o empresa... De fet, és en aquesta disciplina on actualment hi ha més creativitat de noms. Fins i tot dins d’enrevassadíssimes estratègies com les dels iogurts que no paren de canviar de nom.

I aprofitant aquesta obsessió meva d’avui per la nominació, la nomenclatura i la toponímia... voldria emetre una petita inquietut personal / (barra) reflexió / (barra) dubte existencial / (barra) comentari una mica malparit... que és... Els noms dels llocs... com s’han de dir, finalment? En la llengua en la que estàs parlant o en la llengua que es parla en aquell lloc? Perquè entre nosaltres ens barallem perquè castellano-parlants diuen “Lérida”, perquè catalano-parlants diuen “Osca”... però... quines ciutats són... Moscou? Munich? Londres?!!! Deuríem preguntar a aquesta gent si els agraden les nostres adaptacions...

Però no vull crear cap tipus de polèmica, que la llengua està per donar plaer... és a dir... per donar el plaer d’entendre’s, vull dir... Com hem vist, els noms són tot un art, i la paraula és bonica. De fet la web escueladeescritores.com va posar en marxa fa poc una iniciativa: la de trobar la paraula més bonica del castellà en quant a la seva sonoritat.

I en català...? Quina us sembla que és la paraula més bonica del català...? “Subitàcora”? No ho crec! Per cert... de fet encara queda pendent! Per què vaig batejar aquest espai “La Subitàcora”...? Doncs molt fàcil! Perquè va nàixer el dia de “San Subitàcora”...!!! I punt!