La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 26 de abril de 2006

Impressionabilitats

Subsecció "La reflexió" emesa el 26/04/06 a "La subitàcora del progressive"



D’entre totes les paraules que acostumem a utilitzar amb lleugeresa i sense massa rigor, una de les més comunes és la paraula “impressionant”. Potser hi ha coses dignes de rebre aquest adjectiu, però resulta incorrecte dir que són impressionants per un senzill motiu: que nosaltres fa temps que vam deixar de ser impressionables.

Cada dia ens llevem i ens dutxem amb aigua neta i calenta com si res. Encenem un aparell que ens mostra imatges i notícies d’arreu del món, i d’aquell mateix moment. Podem sentir la veu de qualsevol persona des de qualsevol lloc gràcies a un telèfon mòbil. Cada dia anem i tornem a una feina que potser es troba a 80 kms de casa. I pel camí podem orientar-nos pel planeta mitjançant un petit aparell de guia per satèl-lit.

Però cap d’aquests enginys ens impressiona el més mínim. Funcionen i punt. A més, no només funcionen sino que han de funcionar. No ens preocupa com; la majoria de casos ho fan tan transparentment que no tenim la mínima idea... però han de funcionar. I tampoc som conscients del seu mèrit. Molt ràpidament (massa ràpidament) deixen de ser una novetat i un privilegi... per a ser merament un hàbit i una necessitat. Mai he sentit que algú s’impressionés quan el seu microones li ha calentat l’esmorzar en quaranta segons. Però... és que no ho és, impressionant en realitat...?

Per altra banda, a l’espectacle també li costa cada cop més ser espectacular. Ja és impossible que el cinema tingui uns efectes especials més aconseguits. És difícil trobar un show que no s’hagi fet abans. Gairebé cap tipus d’actuació ens sorpren ja el més mínim... ni tan sols els més realistes jocs d’ordinador... Estem ja curats de tot espant possible, de volta d’absolutament tot. Freds, impassius, imperturbables, in-impressionables...

Potser l’home de les cavernes que aparegués de sobte al nostre món... sí que resultaria impressionable. Però nosaltres no. Llavors, si els progressius avenços de la tecnologia, de la ciència, de l’espectacle... no aconsegueixen impressionar-nos... què ho fa?

Ja fa unes quantes generacions que la societat evoluciona més ràpidament que els éssers humans en sí mateixos; fa molt temps que el coneixement creix més gràcies a la cultura heredada de les generacions anteriors que al desenvolupament evolutiu del nostre cervell. Per això ens trobem que l’ésser humà actual, egòlatra i orgullós de la seva superioritat a la natura... no és en realitat altra cosa que l’animal primitiu, instintiu i atàbic que sempre ha sigut. La seva condició natural el porta a impressionar-se, a emocionar-se o a asustar-se... amb tots aquells estímuls més antics, més bàsics, més essencials...

Hem dit que avui en dia res del que ha creat l’home ens deixa amb la boca oberta. En canvi, seguim quedant-nos bocabadats davant la morbositat del dolor, la sang i la mort; continuem estupefactes per conceptes com l’amor, la desnudesa i el sexe, encara gaudim com uns nens amb el somriure, la música i l’art, i romanem meravellats amb la grandiositat de la mar, el contacte amb la natura, i el buit de l’espai...

I és que tot això és intrínsec a l’ésser humà, als seus reflexos naturals... Si ningú la canvia artificialment, la genètica trigarà molt en fer desaparèixer de l’home comportaments com aquests. I res del que creï... podrà superar la sensació d’un primer petó, o l’emoció de veure un cos bonic i nu. Voleu fer la prova? Probablement no estigueu fent ni cas al que estic dient, però què passa si de sobte sentiu la paraula... penis?!