La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 19 de abril de 2006

Una nit a Sants

Subsecció "La instantània" emesa el 19/04/06 a "La subitácora de ruta mare"



Per a caminar per la vida, porto sempre amb mi una motxilla amb les meves possessions vitals. Amb els objectes que considero imprescindibles pel que pugui passar, pel que s’hagi d’improvisar. En essència, diners, claus, unes ulleres, una ràdio, un pot de gomina... i una llibreta taronja on periòdicament descarrego la meva cansina verborrea mental.

Bé, doncs la meva llibreta taronja tindrà a partir d’ara una altra funció, serà l’eina fundamental per confeccionar la secció “La instantània” que avui inauguro... En la llibreta em dedicaré a retratar in-situ totes aquelles situacions que em trobo de vegades... i que són dignes d’immortalitzar. La setmana passada ja vaig treure la meva primera instantània amb la meva llibreta taronja... El retrat va ser el següent:

[
Dimarts 11 d’abril. 22:17 de la nit. Estic a l’estació de Sants, a Barcelona. Sentat en un banc de l’andana 5. Espero l’últim rodalies que em porti cap al sud. Tinc el cotxe aparcat al Vendrell. Arribaré tard a casa, un altre cop. L’amor...

Al banc de l’esquerra m’ha cridat l’atenció una parella formada per un noi d’origen indi i una noia aparentment d’aquí. Em pregunto de què coses parlaran habitualment, si és que ho fan… i si tindran alguna cosa en comú. M’adono de la meva actitud pusilànime i giro el cap cap al terra per discreció.

A l’andana del davant, just a l’altre costat d’un carril fons amb dues vies, espera una multitud de gent poc pròpia d’aquesta hora. Aviat entenc qui són i a on van, quan veig que un grup d’ells va vestit amb samarretes blanquiblaves de futbol. Es deixa sentir un tímid “Sí, sí, sí, nos vamos a Madrid”, i encara que els cants queden una mica fora de context, la resta de gent es posa a espoliar amb més cors.

El trànsit de trens és fluït, no sembla que estigui fent efecte en aquest moment la vaga anunciada per RENFE. Apareix un tren per l’esquerra. Pel seu color taronja, deu ser un regional. Els panells de la via 2 anuncien l’arribada d’un rodalies, vermell. Arribarà amb un retràs de sis minuts. Últimament els retards són més freqüents i més grans; per culpa de les obres de l’AVE, diuen.

“El Camp Nou se quema, se quema el Camp Nou”... se sent ara amb total nitidesa. Un jove sentat al meu mateix banc es treu una càmara de vídeo digital i comença a gravar el grup d’on provenen els crits. Per la meva sorpresa, el noi es posa a narrar l’escena en veu alta fent la veu-en-off de la seva pròpia gravació. Sento literalment “Éstos idiotas van a hacer un viaje para nada. Les van a caer siete chicharros”. Penso en la poca gràcia de la frase i que el noi deu ser presumiblement culé.

Estic a 115 kilòmetres de casa. En el fons m’agrada la petita aventura diària de donar voltes pel món. Em pregunto en aquest moment si he anat i tornat de Barcelona a Cambrils de totes les maneres possibles. No, a peu encara no. En bici sí, però.

“El hijo de Leticia... es de Tamudo” se sent ara mateix. Un rellotge d’agulles s’apropa a les onze de la nit. L’agulla dels segons no és de les típiques que fa un salt i s’atura cada segon, sinò que gira uniformement a raó d’una volta per minut. Fa pudor a tabac. Un noi de dos bancs a l’esquerra ha llençat al terra de l’andana una cigarreta sense apagar. Aquest és un gest que sempre m’ha emprenyat.

M’aixeco del meu banc una mica molest i camino fins un panell de publicitat, que m’indica la pròxima pel-lícula que inevitablement aniré a veure al cinema. Aquest tipus de publicitat té més efecte en nosaltres que el que puguem arribar a imaginar o desitjar, vaig sentir fa poc a les notícies…

Quan m’he aixecat m’ha semblat veure una cara coneguda de Cambrils, però no ho vull comprovar, no ho vull confirmar. De més jove hauria saludat sense dubtar, però amb els anys he anat perdent frescura. Giro la cara amb disimul. No m’agrada, però la resta de gent també és així, suposo.

Mentre em consolo amb aquest pensament, arriba per la via 5 el meu tren de rodalies, vermell, gairebé buit. Són les 23:08. Em programo el despertador del mòvil a les 00:00 en punt per si m’adormo al viatge. Crec que aixì serà. El tren s’atura, els dos fulls d’una de les portes s’obre davant meu.
]