La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 19 de abril de 2006

Anem-la a buscar...

Subsecció "El televisiat" emesa el 19/04/06 a "La subitàcora de ruta mare"



Anem a buscar... la bola del Drac...

Mira, no sé quina edat tens, amic oient, però idependentment d’això... estic segur que al menys tens una petita idea de quina és aquesta cançó. I ja si tens entre quinze i posem... trenta-cinc anys (sense exagerar) reconeixeràs que vas ser un més, un més dels que es va empassar un per un tots els capítols de la sèrie més mítica del manga a Catalunya.

Jo al menys sí. Si hagués existit una teràpia per boladedrac-maníacs anònims, jo hauria estat el primer. Si haguessin fet un reportatge sensacionalista sobre la sèrie, allà hauria aparegut jo, amb els ulls distorsionats per ordinador i dient “Hola, tinc 13 anys i sóc Gokudependent”.

A l’actualitat, no m’atreveixo a veure ni un sol capítol un altre cop. Per dos possibles motius. Pot ser que m’obsessioni una vegada més... o que en canvi em decepcioni brutalment ara passats els anys. I no perquè jo hagi madurat gaire, que no és el cas, sino perquè la sèrie hagi quedat obsoleta i antiquada respecte a l’actualitat...

Seria com fer un salt en el temps. Com els que feia Trunks, el fill de la Bulma. Us enrecordeu? Recordeu quina entranyable incoherència i quantes còmiques contradiccions hi havia a l’argument d’aquells episodis? Els personatges viatjaven del present al passat i un altre cop al futur amb tanta facilitat... Igualet que els pentinats de Julia Otero. Pràcticament amb la mateixa tranquilitat amb que morien i ressucitaven. L’única diferència entre estar viu o mort era [un donut / una rosquilla] sobre el cap. I si no pregunteu-li al Crilín, el personatge més assassinat de la sèrie. En comptes de donar-li el bitllet a l’altre món, els enemics li donaven un bono de deu viatges d’anada i tornada, per a que sortís més barat.

I és que Crilin va seguir el camí de pràcticament tots els personatges de la sèrie. Al començament, dolents i temibles enemics de Songoku. Després, un cop batuts, obrien el seu cor i es feien amics dels bons. Durant un temps eren dignes companys de lluita, fins que quedaven eclipsats o morien un parell de cops. Per fi, es concienciaven que havien quedat enrera... i passaven a formar part del grupet d’amics inútils que es dedicaven a seguir a Goku per tot l’espai sense aportar absolutament res.

Perquè clar... què podia fer a l’època del Freezer un personatge com... Púar? I és que la sèrie va canviar tant des que Goku era un mico amb cua obsessionat amb menjar... fins que era un Super Sayan que havia superat la força dels Super Sayans que havia superat la força dels Super Sayans, i de qui depenia l’existència de tot l’univers... Per exemple a l’època del planeta Nàmak la sèrie va deixar de tenir to de comèdia per ser un autèntic drama culebrot. Hi havia capítols de lluita entre Goku y Freezer en que, entre el resum del capítol anterior, els agònics pensaments de deu minuts, i la repetició dels atacs des de vint angles diferents... el temps d’història que transcorria en total era de... trenta segons.

Bola de Drac, Bola de Drac Z, ZZ, GT... Els continus canvis d’estil entre les diferentes etapes (així com canvis al dibuix) demostraven que Toriyama, el seu autor, va haver d’anar allargant la sèrie... sense una perspectiva inicial. Es notava molt. Per exemple, va arribar un punt que els personatges feien esclatar planetes amb rajos que sortien d’un dit. I és clar, això ja no es podia superar... Per això, a l’etapa següent, encara que els personatges fossin suposadament més forts... paradòjicament les lluites tornaven a ser cos a cos.

I ja en el que és concretament la versió catalana... hi havia un matís encara més incoherent i divertit: La traducció pretenia ser tan de la terra... que et trobaves amb situacions en què un personatge, ple d’odi a punt de destruir l’univers... exclamava frases com... “Si no ho vec no ho crec!”, “S’ha begut l’enteniment!”, o “Batua l’olla, n’hi ha per llogar-hi cadires!”... Així que al final no sabies si el Cèl-lula era del Pla d’Urgell o del Baix Ebre.

Però ningú ens podrà negar la quantitat de sentiments... feliços o no tan feliços... que vam sentir en els mítics moments de la sèrie... com la reaparició de Goku després de fer-se alt, la presentació de Son Gohan, la agònica derrota d’en Freezer, la primera aparició del drac Sheron, o l’última escena de l’últim capítol de Bola de Drac GT... perquè sí, soc un dels que va arribar fins el final.

Per això, què importava que al Crilin li faltés un nas, al Ten Shin Han li sobrés un ull, Bulma tingués el cabell blau, Goku dues cues, i que Ulong fos un porc... Què més donava que portessin la vida més perra de l’univers, i que no puguessin sortir ni un sol capítol a fer unes canyes... El cas és que alguna cosa tenia tot allò que ens va tenir enganxats a la sèrie reposició rera reposició fins que TV3, no entenc per què, la va deixar d’emetre... I gràcies, perquè si no ara mateix estaria trastocat, entrenant amb pesos a les cames, i voltant pel món amb un porc en cerca de les set boles del drac. Perquè, ara direu que no, però... en la intimitat... qui de nosaltres no ha provat algun cop fer un kame hame? Eh?!