La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 22 de febrer de 2006

El televisiat recorda el cotxe fantàstic, l'equip A... i els bobobops!

Subsecció "El televisiat" emesa el 22/02/06 a "La primera subitàcora amb títol"



Un tema... un tema. Hi ha una cosa que tots sabem i que ningú diu, i que ningú diu... i això s’ha de dir. Algú ser valent i ho ha de treure a la palestra. No podem estar més temps així... Per això jo m’atreviré avui i ho diré públicament... encara que faci mal, encara que em tatxin d’irreverent, encara que movilitzi a les masses... l’himne del Nàstic és la cançó dels Bobobops.

Sí, sí, sembla fort però és així. Si mai heu vist la sèrie de dibuixos de TV3 “els bobobops” potser no ho entendreu, però si l’heu vista, llavors segur que ja us havíeu adonat. No us mortificaré ara cantant-vos les dues cançons per a demostrar-ho, us convido a que aneu vosaltres mateixos un diumenge al Nou Estadi a escoltar l’himne del Nàstic, que per cert no estaria res malament perquè el Nàstic està que es surt últimament... i a baixar-vos la cançó dels Bobobops de l’Emule... i compareu.

El cas és que l’altre dia estava immers en aquest tipus de pensaments trascendentals, i em va venir a la ment aquella època dolça de la meva vida en què jo no tenia més obligació diària que anar pel matí a comprar el pa. M’enrecordo que era estiu i que a les onze ja tenia tota la feina del dia feta... quina felicitat. M’enrecordo que abans de sortir de casa per anar a la piscina, sistemàticament m’empassava cada matí Els Bobobops, l’Arale, i Musculman. Quins temps... quina joia... qui aspira a més?

Qui no s’enrecorda de totes les sèries que han marcat la seva infància? Gaudíem tant... Ara, anys després, les veuríem i ens semblarien antiquades, infantils, cutres... i inclús molt dolentes, però... qui no somniava de petit amb tenir un cotxe fantàstic, per exemple? Bé, potser només els que vam nèixer al voltant dels 80, però igualment... jo crec que a tothom li sona el nom de Michael Night. ¿O no?

Encara que en aquella sèrie res tingués sentit... perquè si ho penseu, la sèrie anava d’un paio sense feina que era amic del seu cotxe i aparcava dins d’un camió. Surrealista total. I que el cotxe conduïs sol... no sé fins a quin punt tenia mèrit tenint en compte aquelles carreteres amb desèrtiques i kilomètriques rectes en què estava rodada la sèrie. I això per no parlar de que mai vaig entendre per què quan premies el butó de Turbo... el cotxe saltava. Però el millor... el millor és que la veu del carismàtic Kitt, amic dels seus amics i enemic del seu enemic Kat, era la de Carlos Revilla, el mític doblador de la veu de Homer Simpson... us havíeu fixat? “Hola Michael”...

Però al menys al Cotxe Fantàstic el cotxe no esclatava a cada capítol, a diferència d’al “Equipo A”... Si el cotxe es queia per un penya-segat, explotava. Si s’estavellava amb un arbre, explotaba. Si en un semàfor es calava, explotava. Sempre sortia alguna que altra deflagració vial... no fallava. Això sí, mai es veia una gota de sang... Ja podien estar ametrallant-se amb calibres de canyó, llençant-se granades de combat a la mateixa orella... allà mai sortia una gota de sang, ni tan sols si estaven en un centre de donació… mai. Eh, i millor, eh... A més l’”Equipo A” sempre guanyava, donava igual en quina inverosímil o impossible situació es trobessin... al final el del puro aquell acabava sempre somrient...

Bé, bé, bé... què entranyables records... quin caliu... És per això que he decidit inaugurar una secció on parlar (perquè n’hi ha molt, que parlar) de tantes sèries (inclosa “Els bobobops”, per què no) que han marcat els millors moments de les nostres vides sobre un sofà... i per extensió de tota la tele en general. De sempre i d’avui, per què no...

Per això, perquè també em reconec una mica friqui de la televisió, a aquesta secció no li podia donar un altre nom que... el televisiat.