La Subitàcora (migrando a CIBERBLOG) (el blog radiofònic)

Dimecres, 25 de gener de 2006

Excés de velocitat

Subsecció "La reflexió" emesa el 25/01/06



La fàbula diu que en un riu hi havia dos companys pescadors que pescaven per a poder guanyar-se la vida, fins que un bon dia un d’ells va decidir que allò era poc per a ell. Va comprar una barca per a poder recòrrer més riu, pescar més, i guanyar diners venent el que li sobrava. Amb els beneficis va comprar-se una canya millor i un ajudant per a que li ajudés a la barca. Va aconseguir pescar cada cop més, i així va continuar millorant el seu sistema fins que va tenir un grapat d’empleats, una flota sencera de barques, un departament de venda, un altre de distribució, un altre de transport, un magatzem al mercat, una llotja al tinglat, i una oficina al gratacels.

L’ex-pescador era ara un empresari de cap a peus, amb una agenda sobrecarregada, uns quants milions a la borsa, i un àtic al centre. Entre luxe i glamour, però també entre presses i compromissos, l’emprenedor home va acabar als seus 65 anys amb la jubilació assegurada, un munt de diners al banc, i un passat molt dur a les espatlles. En aquestes circunstàncies, i envoltat d’èxit i glòria, el vell ex-pescador va poder cumplir a la fi el seu major somni…: tornar al seu riu de tota la vida a pescar feliç i tranquil. Quan va tornar, es va trobar al seu amic pescant a la vora del riu, qui en realitat havia estat cumplint aquell somni tots aquells anys sense moure’s de la mateixa pedra.

Avui en dia hi ha operaris, periodistes, enginyers… i tots ells són com pescadors… però com quin dels dos? Cada cop hi ha menys pescadors de riu, ara tothom s’embarca, de seguida i sense ni plantejar-s’ho, a la seva pròpia nau de pesca o a la d’altres… per a complicar la seva vida tal i com la vida t’ho exigeix avui en dia.

Un enginyer actual, per exemple, hipoteca el seu temps lliure, regala la seva disponibilitat, ofereix un estricte comprimís… i la competencia entre enginyers és brutal. I per què?

Perquè per altra banda les enginyeries demanen cada cop més comprimís, més qualitat, més eficiencia per menys cost… La competencia entre enginyeries també és brutal. Elles també han d’oferir cada cop més comprimís, més qualitat, més eficiencia, i per menys cost… I per què?

Perquè la grans marques demanen al mateix temps més compromís, més qualitat, més eficiencia… i per menys cost. I un altre cop, per culpa d’una gran competència entre les marques. I “gràcies” a tot això, el client final podrà comprar-se el millor televisor per un preu ridícul… potser la mateixa persona que ha suat, plorat, patit i perjurat per fer-la…

Però estic segur que a aquesta persona no li importaria tenir un televisor una mica més modest, i no haver de treballar tant per tenir-lo; que els televisors fossin tots més senzills, i que el món no hagués d’anar tan boig per a fer-los. Que la vida ara va massa de pressa. Vivim sense pausa, ho fem tot i ho tenim tot, però no ens aturem a gaudir-ho. I darrera d’aquest ritme, es mou el negoci I el poder de les empreses, en un món d’autèntica i contínua guerra capitalista.

En un món en què viatgem més que dormim, invertim el temps lliure en aglomeracions, on fins i tot l’originalitat ens la venen en cadenes de tendes (anomenades Natura), on treballem el doble per a tenir el doble, on tot és igual i ja res és diferent… On queda lloc per la personalitat de les coses petites? Quan tenim temps per a saborejar el temps? Qui serà el primer que de veritat farà alguna cosa per frenar la contaminació, o el tràfic d’armes, o el preu dels pisos? Hi ha algú que no pensi que no pot fer res i que ja ho farà un altre? La majoria dels grans problemes són cicles viciosos… però hi ha algú amb la capacitat de frenar la velocitat estrepitosa d’aquest món que marxa… qui sap on?

Per tot això, encara que jo tampoc ho sóc, busco entre la gent per veure si queda encara algun pescador de riu senzill i tranquil, que envoltat de la voràgine d’avui en dia, es dediqui a ser feliç amb la seva canya i els seus peixos, en comptes de tenir un mòvil de dotzena generació i sentar-se a mirar com passa la vida davant dels seus propis nassos.